Ja han passat dos anys de la mort de la Gèlia, el dia 16 d’octubre, i em ve de gust fer-li un recordatori amb tots vosaltres, també voldria explicar com em sento des d’aquell dia fatídic, mes que res perqué no us no he dit mai. També m’agradaria saber com us sentiu cada un de vosaltres, potser qualsevol dia us ho aniré preguntant.
Sense la Gèlia una part de mi se sent sola, saber que no hi es em provoca un neguit constant que em ve de una part del cor. La recordo molt sovint i m’agrada parlar d’ella però penso que incomoda a la resta de la gent perquè pensen equivocadament que provoquen dolor llavors evito parlar ‘ne, (confesso que em poso delicat de sentiments o potser ull humits però no es dolor). Puc viure sense ella i gaudir de la meva parella, família i amics encara que la Gèlia estigui sempre present. No soc conscient dels canvis que ha provat en mi aquest fet, potser em costa llevar-me mes que abans o potser no ric tant, però no estic segur. La veritat es que es difícil saber amb exactitud com em trobo per em noto diferent, com algú que ha passat una experiència molt important i això l’ha fet madurar de cop en alguns aspectes. A vegades penso que no soc conscient del tot de la desgracia que ens ha caigut perquè no paro a pensar, sempre estic amo mil activitats i la feina em fa anar de bolid, diuen que es bo para i inundar-se de sentiments un mateix per fer net però no em surt fer-ho, ja se que no es pot fer net, es un dir. Tampoc em surt demanar ajuda per fer aquesta teràpia, no perquè estigui en contra ni molt menys sinó perqué ara no em ve de gust.
Us ho he volgut intentar explicar perqué no ho hem parlat mai, segur que per culpa meva. També m’agradaria saber com us sentiu voltares, encara que no us ho he preguntat mai.
Segur que ven aviat pensarem amb ella amb alegria, contents de la sort que em tingut d’haver-la conegut, a mi m’ha aportat moltíssim, no us ho podeu imaginar!!!

Oriol