Ja arribat a l’estiu, el temps no s’atura. Fa molta calor. M’agrada mirar el mar; el matí quan surto, procuro passar per la Platja Sant Sebastià. Una platjeta petita que hi ha darrera l’esglesia, molt apreciada i valorada. El lloc s’ho val. A la tarda, m’agrada anar a la platja gran, la platja de la Ribera.

No sé si és mania meva o és realitat, però el matí el mar sembla més mogut, més actiu que a la tarda. Al matí les onades van i venen seguides, a la tarda van i venen mandrosament; serà que ja estan cansades? No paren mai.

Que bonic que és el mar; no em canso de mirar-lo. A qualsevol època de l’any el mar té el seu encant. El mar és tranquil, el mar está enfurismat, a vegades sembla que es descontroli, amb grans onades, a vegades quiet com una bassa d’oli… Però sempre és bonic.

Quan penso el que vaig arribar a plorar quan vem anar a viure a Sitges!!. Però en aquell moment va ser una cosa completament forçada. A Sitges hi han crescut els nois. A Sitges hi ha nascut la Isabel. A Sitges els fills s’han fet grans. Tot i que ara cap dels quatre hi viu, però tots hi tenen amistats i els hi agrada vindre. A Sitges en Jaume i jo “Ens hem fet vells”.