El meu cos ja no està per aquests trotes. Jo tal com estic no puc, i ja fa dies que en parlem.

Per fi, després de molt insistir i negar-m’hi, ha anat a Olot. Han marxat ell i el Gabi. Buuuf, ja son fora! Quan vol una cosa és pesat de collons! és asgotador.

M’he aprofitat que estava sola i he convidat a dinar a la Berta. M’ha dit que siiii.

Ondia! quina alegria, anirem al Prado a les dues. Et passo a buscar.

– Perfecte àvia –

I així ho hem fet.

He telefonat a la Berta: “Berta, estic a la porta de casa vostra”, ha baixat ràpidament, contenta com unes pasqües, i cap al Prado falta gent. He aparcat davant mateix de la porta del jardí. Amb l’ajuda de la Berta he pujat a la barrera i a l’altre esglaó; després d’explicar a la Berta com funcionava la moto, ella l’ha aparcat a la vorera del davant que hi ha pàrquing per motos. Hem preferit dinar a la sala, doncs al jardí hi fa molta calor.

A la sala hi ha aire i s’hi està be. El menú li ha encantat: gaspatxo, paella de carn i pastís de pastanaga. Jo una amanida de tonyina (sense seva) molt complerta i pastís de formatge. La Berta ha dit: “El millor dinar de la meva vida”. He quedat super contenta! caram! convidats així dona gust!

Hem quedat que ho repetirem, ha, ha, ha.